Etapes necessàries per a l’aprenentatge de l’ortografia

altell44-logopedia-manresa-ortografia

1. Període preortogràfic
Mentre s’aprèn a llegir i escriure, els nens i les nenes descodifiquen fonològicament les paraules per a transcriure-les. En aquest període no hem d’introduir treballs ortogràfics concrets fins que aquests infants llegeixin i escriguin amb una certa fluïdesa. Està bé que comencin a conèixer algunes normes generals (com la de les majúscules) i treballar algunes poques paraules que són molt habituals.

2. Període d’aprenentatge de l’estratègia ortogràfica visual
En general, gairebé tots els alumnes estan en aquesta fase cap als vuit anys. És fonamental en aquesta fase aprendre a “veure” les paraules, és a dir, ensenyar el gest mental que fan les persones amb bona ortografia de manera que la integren inconscientment. Només després d’aprendre aquest gest mental de “veure” les paraules a la ment, es pot passar a l’etapa següent. Aquest gest mental requereix bàsicament un molt bon entrenament de la memòria visual. Cal arribar a veure mentalment escrita la paraula que es vol escriure.

3. Incorporació del vocabulari bàsic i normes ortogràfiques fonamentals
Fins als dotze anys d’edat, el més fonamental és que els alumnes dominin el vocabulari que més s’utilitza.
Cal prioritzar les paraules que, a més d’usar-se molt, solen concentrar el major nombre de faltes ortogràfiques. Si, a més, és possible de personalitzar l’estudi del vocabulari en funció de les faltes que faci cada alumne, llavors els resultats seran encara millors.
En aquest moment és quan hem d’abordar les normes ortogràfiques més importants i generals (aquelles que no impliquin una anàlisi lingüística que requereixi una elevada abstracció intel·lectual).

4. Treball ortogràfic i sistemàtic d’aprofundiment
Aproximadament a partir dels dotze anys serà adequat estudiar normatives ortogràfiques que requereixin d’abstracció intel·lectual, ja que la capacitat cognitiva estarà prou desenvolupada.

Explicades les quatre etapes, cal donar la importància necessària al període 2, ja que l’alumnat que no tingui l’habilitat de recuperar la imatge de les paraules no avançarà prou, utilitzarà estratègies poc vàlides per a l’ortografia (normalment estratègies auditives que no són les més adients per a la bona ortografia).

Font: Daniel Gabarró (Dominar l’ortografia)

Anuncis

Lateralitat creuada: un fals trastorn

altell44-logopedia-manresa-lateralitat

Escriure amb la mà dreta o l’esquerra és un factor genètic hereditari, encara que també pot estar determinat per factors ambientals i educatius. Malgrat ser esquerrà pot complicar molt, de forma ocasional, certs aprenentatges, no està demostrat que la prevalença de dificultats escolars sigui diferent entre dretans i esquerrans.

Si la dominància de la mà, la cama, l’ull i la oïda no recau en el mateix costat es parla de lateralitat creuada. Aquest fet, però, no té perquè comportar una patologia ni problemes d’aprenentatge, és a dir, que la presència d’una lateralitat creuada homogènia (per exemple, ser sempre esquerrà d’ull i dretà de mà) és un fet evolutiu sempre normal. És important que l’establiment de la organització de la dominància lateral es tingui clarament definida al voltant dels cinc anys d’edat. Si no es defineix i s’observa una lateralitat creuada no homogènia, és a dir, utilitzar de forma no preferent qualsevol d’ambdues mans, ulls o peus en activitats diferents i de forma contínua, és senyal inequívoc de que el desenvolupament neurològic no és el suficientment madur i pot tenir, en alguns casos, conseqüències, per exemple, en l’aprenentatge de la lectoescriptura.

Cal valorar l’associació de la lateralitat creuada amb altres trastorns. S’ha de tenir ben present que l’existència d’un retard en la organització de la lateralitat amb la presència d’una lateralitat creuada no homogènia mai es trobarà de forma aïllada, sinó habitualment associada a altres trastorns com, per exemple, dificultats d’atenció o altres dificultats relacionades amb la maduració neuropsicològica o psicomotriu. En base a tot això és important destacar que en aquests casos és molt habitual que la causa fonamental de les dificultats d’aprenentatge no sigui la lateralitat creuada no homogènia sinó altres variables dismaduratives associades amb el propi trastorn de dèficit d’atenció.

Font: http://www.ara.cat

El trastorn específic del llenguatge

altell44-logopedia-manresa

El trastorn específic del llenguatge (T.E.LL.) afecta a l’adquisició del llenguatge des dels seus inicis i es perllonga en la infància i adolescència, fins i tot pot deixar seqüeles significatives en l’edat adulta.
L’anomenem específic perquè les dificultats que es presenten en el llenguatge no apareixen com a conseqüència d’un trastorn més general com una discapacitat intel·lectual, un dèficit auditiu o motor o un trastorn generalitzat del desenvolupament.
El llenguatge oral és la principal eina pedagògica de l’escola; per tant, és previsible que un infant amb T.E.LL. tingui dificultats d’aprenentatge i dificultats per relacionar-se amb els seus iguals.
L’aparent normalitat física, els bons nivells adquirits en algunes àrees del desenvolupament i el desconeixement per part de la societat fan que, a vegades, el diagnòstic sigui tardà i equivocat, fet que impedeix la posada en marxa de programes d’intervenció precoç.
Els infants que presenten T.E.LL. necessiten serveis i instruments que permetin una detecció precoç, unes mesures educatives que reconeguin les seves necessitats educatives especials i unes mesures terapèutiques (programa logopèdic intensiu, precoç i de llarga durada, algunes vegades acompanyat d’intervencions associades a la conducta, atenció…).
La “tolerància” cultural de donar poca importància a l’adquisició i al desenvolupament del llenguatge (“ja parlarà, és molt petit encara!”) és un dels culpables d’aplaçar una detecció i atenció precoç. Si un nen de 2 anys no diu unes 50 paraules de forma intel·ligible pel seu entorn proper cal buscar el per què. Està clar que tots els nens que presentin un retard del llenguatge amb 2 anys no tindran un T.E.LL., però sí que un 60% d’aquests acabaran tenint algun altre tipus de dificultat d’aprenentatge relacionada amb el llenguatge.
Les famílies dels nens amb T.E.LL. necessiten tenir un lloc on informar-se i orientar-se per aprendre a comunicar-se amb uns infants que no responen de la mateixa manera que els altres, com també un recolzament personal per enfrontar-se a les dificultats dels seus fills i educar-los de forma adequada.

La comprensió lectora

comprensió-lectora-altell44-logopedia-manresa

 

La lectura és un procés d’interacció entre pensament i llenguatge, la persona quan llegeix necessita reconèixer les lletres, les paraules i les frases; però, el procés de lectura en sí, no implica el fet de comprendre allò que llegim, fins i tot podem comprendre de manera equivocada el que diu el text.

La comprensió no és un procés intrínsec dins del procés de la lectura.

La comprensió lectora és un procés més complex, és més que poder identificar paraules i significats, és la capacitat per entendre tot el que es llegeix, tant en referència al significat de cadascuna de les paraules com a la comprensió global del mateix text.

Tenir una bona comprensió lectora vol dir tenir la capacitat d’elaborar el significat d’un text podent extreure les idees rellevants del mateix i poder-les relacionar amb els coneixements previs que ja té el lector sobre allò que està llegint.

És important potenciar el procés de comprensió lectora per aprendre i entendre tot el que llegim.

 

Com ajudar els nens a interessar-se pel llenguatge escrit?

altell44-logopedia-manresa-lectura

Aquí us deixem deu exemples d’activitats que podeu fer amb els vostres fills a casa, mentre passegeu o mentre aneu amb cotxe:

  • Podeu fer-los aprendre a escriure els noms i cognoms de persones de l’entorn proper.
  • Ajudeu-los a memoritzar el número de telèfon de casa i el d’algun familiar.
  • Ajudeu-los amb l’aprenentatge dels dies de la setmana i els mesos de l’any.
  • Compartiu amb ell jocs de construccions, puzzles i de buscar parelles.
  • Canteu cançons, ensenyeu-li poesies, rimes i dites populars.
  • Feu la llista de la compra amb el nen al costat: que us vagi dient els productes que s’han de comprar i que vegi com s’escriuen, o bé animar-lo a que l’escrigui ell. Un cop tenim els productes a casa, els podem mostrar que a l’etiqueta hi posa el que us estan verbalitzant que és.
  • Llegiu-los contes en veu alta assenyalant amb el dit cada paraula que dieu, després d’haver-lo llegit uns quants dies podeu fer que sigui el nen el que us digui algunes paraules del conte o fins i tot que sigui el nen el que us expliqui el conte.
  • Quan passegeu, podeu anar-los dient el nom dels carrers per on passeu, ensenyant-los els cartells i més endavant podeu jugar a que us ajudin a arribar a un carrer en concret.
  • En els trajectes en cotxe podeu jugar a jocs com: paraules que comencin per una lletra, comptar matrícules de cotxe que tinguin el número o la lletra que vulgueu, buscar cartells de botigues que tinguin algunes lletres que decidiu…
  • Podeu jugar al “veig, veig”, fent resoldre l’enigma dient per la lletra que comença la paraula que han de trobar.

Totes aquestes activitats cal que es facin en un ambient relaxat i lúdic, mai que es converteixin en obligacions i que es creï un ambient tens, ja que el que podríem fomentar és rebuig enlloc de gust per la lectura i l’escriptura.

 

La discalcúlia

logopedia_blog2_2014_altell44

 

La discalcúlia és el nom que es dóna a la dificultat per al processament dels nombres, el càlcul aritmètic i la resolució de problemes. Afecta entre un 1 i un 6,5% de la població. Sembla ser que hi ha una base genètica, com en altres trastorns d’aprenentatge.

En el càlcul hi intervenen molts factors, com ara la memòria, el llenguatge, l’atenció, l’habilitat visuoespacial, entre d’altres. És per aquest motiu que no hi ha un consens generalitzat en dir si és un trastorn específic o bé una dificultat secundària d’algun altre trastorn d’aprenentatge. Com sempre, és imprescindible fer un bon diagnòstic clínic per tal de descartar la presència d’altres trastorns i poder dissenyar el programa de reeducació més adequat.

El bon desenvolupament de l’habilitat matemàtica inclou:

  • Comprendre els noms dels nombres, els símbols i la correspondència entre ells.
  • Ser capaç de resoldre càlculs mentalment utilitzant les operacions bàsiques (suma, resta, multiplicació i divisió).
  • Ser capaç d’escriure operacions de diversos nombres fent servir les operacions bàsiques.
  • Ser capaç de resoldre operacions amb nombres absents.
  • Ser capaç de resoldre problemes en contextos quotidians (calcular preus, el canvi de la compra…).

Els nens amb discalcúlia presentaran dificultats en aquests processos en relació amb el seu nivell d’intel·ligència, edat i nivell d’instrucció rebuda.

Les manifestacions clíniques varien en funció de l’edat i el curs acadèmic. Quan hi ha un problema real de discalcúlia s’observen dificultats en els primers cursos d’escolarització: manca d’habilitat per a comptar, per a seqüenciar elements en una sèrie, per a reconèixer que hi ha més, menys o igual nombre d’elements, etc.

És complicat diferenciar entre les dificultats en les matemàtiques i la discalcúlia: les matemàtiques són molt complexes i per al seu aprenentatge són imprescindibles diverses funcions cognitives.

Informació extreta del llibre Per què em costa tant aprendre? (Dra. Anna Sans)

Els trastorns d’aprenentatge

altell44_logopedia_blog8

A dia d’avui, dos infants de cada aula del nostre país pateix algun tipus de trastorn d’aprenentatge.

El trastorn d’aprenentatge és una dificultat específica en una àrea acadèmica (lectura, matemàtiques…) que interfereix d’una manera significativa en el rendiment global escolar d’un alumne.

Hi ha diversos tipus de trastorns d’aprenentatge:

  • La dislèxia. És un trastorn que condiciona que un alumne no pugui aprendre a llegir d’una manera fluida. La seva lectura és costosa, lenta, amb pauses i rectificacions. Canvia lletres de lloc, inverteix síl·labes i fins i tot pot inventar-se paraules.
  • El trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDA/TDA-H). És un trastorn de base neurològica. Les persones amb TDA / TDA-H tenen dificultats per mantenir l’atenció i poden presentar també conductes hiperactives i impulsives.
  • El trastorn del desenvolupament del llenguatge (TDL). Perquè el llenguatge es desenvolupi amb normalitat, l’infant ha de tenir una bona capacitat auditiva, una funció cognitiva normal i ha d’estar exposat al llenguatge (sentir-lo i poder-lo parlar). No es consideren TDL les dificultats en la parla o el llenguatge que es poden presentar durant l’etapa d’educació infantil i que es resolen de manera espontània o bé després d’un temps de reeducació, sinó les que persisteixen en el temps.
  • La discalcúlia. És la dificultat en el processament dels conceptes matemàtics: processament dels nombres, càlcul aritmètic, resolució de problemes.
  • El trastorn de l’aprenentatge no verbal (TANV). Els nens que presenten aquest trastorn, tenen dificultats a l’hora de realitzar tasques que requereixen una bona coordinació de la motricitat fina i de la percepció i orientació espacial. Aquestes dificultats repercuteixen en el grafisme, a l’hora de fer puzles, vestir-se, cordar-se i en les activitats esportives. Poden tenir bones habilitats relacionades amb el llenguatge (solen ser bons conversadors amb molt vocabulari).
  • Els trastorns de l’espectre autista (TEA). Els infants amb TEA presenten alteracions simultànies i greus de diferents àrees del desenvolupament psicològic (habilitats cognitives, socials i del llenguatge). Aquest grup de trastorns inclou l’autisme, el síndrome de Rett, el síndrome d’Asperger, el trastorn desintegratiu de la infància i els trastorns profunds del desenvolupament no especificats.

Els que tenen més prevalença en el nostre alumnat  són la dislèxia i el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat. Aquests dos trastorns s’associen amb freqüència, un 25% de dislèctics té dificultats atencionals. Les dificultats en la lecto-escriptura poden portar a l’alumne a tenir dèficit d’atenció i viceversa, el dèficit d’atenció pot portar a l’alumne a no adquirir de forma adequada els aprenentatges lecto-escriptors.

Els trastorns d’aprenentatge requereixen un abordatge multidisciplinari: psicopedagògic, psicològic, logopèdic i mèdic.

Es tendeix a treure importància a aquestes dificultats d’aprenentatge a les primeres etapes d’escolaritat i sovint s’atribueix a poca capacitat d’esforç i motivació de l’alumne, però és fonamental fer un diagnòstic precoç per evitar el fracàs escolar i altres problemes emocionals secundaris.

Llegir per aprendre

logopediamanresa_altell44_06

“Fer llegir, com es menja, cada dia, fins que la lectura sigui, com el mirar, un exercici natural, però sempre agradable. L’hàbit de llegir no s’adquireix si no promet ni dóna plaer.”

Com deia la pedagoga Gabriela Mistral és important crear l’hàbit de la lectura, no com una imposició sinó com una tasca que es faci per plaer. Si els nens veuen que els adults llegim i que a través de la lectura podem aprendre coses sorprenents, els motivarem a llegir ja que, com tots sabem, als nens els agrada imitar el model de l’adult.

Quan ells s’adonin que la lectura és font de coneixement, els vindrà de gust llegir per aprendre coses; primer de tot, coses que siguin del seu interès i, més endavant, podran gaudir llegint i viuran el plaer de la lectura.

Viure és aprendre constantment i la lectura és una valuosa eina d’aprenentatge. Llegir afavoreix als més petits a tenir un millor desenvolupament tan afectiu com psicològic i els dóna l’oportunitat d’experimentar sentiments i sensacions amb els quals gaudeixen, maduren i aprenen. Amb la lectura poden riure, somniar, viatjar a móns llunyans i els permet compartir moments agradables i nous coneixements en família.