Símptomes de la dislèxia

 

altell44-logopedia-manresa-dislexia-2015

La dislèxia és una dificultat específica d’aprenentatge de la lectoescriptura de caràcter persistent i específic. Aquesta alteració implica una manera diferent d’adquirir els processos de lectura i escriptura.
Una dificultat d’aprenentatge no és un impediment per a aquest, les vies per a poder construir aprenentatges són múltiples. És important reconèixer i diagnosticar la dislèxia per tal d’adaptar l’aprenentatge a les característiques dels nens i nenes.

Les dificultats i confusions per llegir i escriure són habituals en tots els nens que ho estan aprenent, però podríem parlar de 10 símptomes clars. Aquests són els  que ens poden fer alertar de la dificultat específica i ens permetran realitzar la demanda al psicòleg, logopeda i/o pedagog perquè es dugui a terme la valoració adient:

  1. Pot existir l’antecedent de retard lleu en l’adquisició del llenguatge parlat:  ser tardans en començar a dir les primeres paraules i les primeres frases, poca fluïdesa en la seva expressió oral i també poden tenir dificultats per entendre el que se’ls diu.
  2. Tarden més a aprendre a llegir i escriure. Dificultat en l’associació del so amb la lletra (correspondència fonema-grafema). La lectura és lenta i feixuga, amb pauses, repeticions i rectificacions. Una lectura poc automatitzada que requereix molt esforç.
  3. Quan escriuen, i a vegades quan parlen, poden presentar confusions de paraules de sons semblants (cava per cova), supressió de sons (baç per braç), confusió de grafemes semblants (b – d, m – n, p – q, a – e – o), canvis en l’ordre dels sons (part per prat), dificultat per a mantenir l’ordre seqüencial en paraules polisil·làbiques (pecúl·lila per pel·lícula)
  4. És habitual observar escriptura en mirall, escrivint lletres al revés com si les estiguéssim veient a través d’un mirall.
  5. Manca d’atenció i concentració.
  6. Dificultats de ritme, coordinació, equilibri i orientació.
  7. Variabilitat en el nivell acadèmic: etapes en que es mostren atents i motivats i d’altres en que mostren una manca d’interès enorme en tot el que fa referència als aprenentatges escola.
  8.  Són nens curiosos i molt creatius.
  9.  Poca memòria a curt termini.
  10.  Pobresa de vocabulari i dificultat per aprendre paraules noves. Dificultat per anomenar colors, lletres, nombres… quan es comencen a aprendre. Dificultat per a memoritzar seqüències verbals: dies de la setmana, mesos de l’any, abecedari, taules de multiplicar…

Fonts: http://www.educayaprende.com, Per què em costa tant aprendre? (Anna Sans Fitó)

Anuncis

Etapes necessàries per a l’aprenentatge de l’ortografia

altell44-logopedia-manresa-ortografia

1. Període preortogràfic
Mentre s’aprèn a llegir i escriure, els nens i les nenes descodifiquen fonològicament les paraules per a transcriure-les. En aquest període no hem d’introduir treballs ortogràfics concrets fins que aquests infants llegeixin i escriguin amb una certa fluïdesa. Està bé que comencin a conèixer algunes normes generals (com la de les majúscules) i treballar algunes poques paraules que són molt habituals.

2. Període d’aprenentatge de l’estratègia ortogràfica visual
En general, gairebé tots els alumnes estan en aquesta fase cap als vuit anys. És fonamental en aquesta fase aprendre a “veure” les paraules, és a dir, ensenyar el gest mental que fan les persones amb bona ortografia de manera que la integren inconscientment. Només després d’aprendre aquest gest mental de “veure” les paraules a la ment, es pot passar a l’etapa següent. Aquest gest mental requereix bàsicament un molt bon entrenament de la memòria visual. Cal arribar a veure mentalment escrita la paraula que es vol escriure.

3. Incorporació del vocabulari bàsic i normes ortogràfiques fonamentals
Fins als dotze anys d’edat, el més fonamental és que els alumnes dominin el vocabulari que més s’utilitza.
Cal prioritzar les paraules que, a més d’usar-se molt, solen concentrar el major nombre de faltes ortogràfiques. Si, a més, és possible de personalitzar l’estudi del vocabulari en funció de les faltes que faci cada alumne, llavors els resultats seran encara millors.
En aquest moment és quan hem d’abordar les normes ortogràfiques més importants i generals (aquelles que no impliquin una anàlisi lingüística que requereixi una elevada abstracció intel·lectual).

4. Treball ortogràfic i sistemàtic d’aprofundiment
Aproximadament a partir dels dotze anys serà adequat estudiar normatives ortogràfiques que requereixin d’abstracció intel·lectual, ja que la capacitat cognitiva estarà prou desenvolupada.

Explicades les quatre etapes, cal donar la importància necessària al període 2, ja que l’alumnat que no tingui l’habilitat de recuperar la imatge de les paraules no avançarà prou, utilitzarà estratègies poc vàlides per a l’ortografia (normalment estratègies auditives que no són les més adients per a la bona ortografia).

Font: Daniel Gabarró (Dominar l’ortografia)

La dislèxia

altell44-logopedia-manresa-dislèxia

La dislèxia és un trastorn d’aprenentatge freqüent (entre un 5 i un 15% de la població) que condiciona que un nen amb una intel·ligència, motivació i escolarització normals no pugui aprendre a llegir d’una manera fluida. Tot i que no se’n sap la causa exacta, no hi ha dubte que es tracta d’una alteració en el funcionament d’unes determinades àrees del cervell.

El nen dislèctic llegeix d’una manera costosa, lenta, amb pauses i rectificacions, canvia lletres de lloc, inverteix síl·labes i pot inventar paraules.

El principal problema que té la dislèxia és que no és compatible amb el nostre sistema educatiu, ja que, en aquest, la majoria d’aprenentatges es duen a terme a través del codi escrit.

El nen dislèctic ha de posar tant esforç en les tasques de lecto-escriptura que tendeix a fatigar-se, distreure’s i rebutjar-les; això fa que algunes vegades es pugui confondre la dislèxia amb un desinterès per part del nen.

El diagnòstic precoç és molt important, si hi ha indicis d’una possible dislèxia cal realitzar l’exploració pertinent i fer una valoració dels símptomes que s’han detectat. Un cop explorat i elaborat un possible diagnòstic, cal assessorar el nen, la família, el tutor i els altres mestres de l’alumne/a per a poder establir una ruta del treball i suport específic que cal realitzar en cada cas.

El trastorn dislèctic persisteix tota la vida malgrat que en molts casos, amb l’ajuda adequada, pot compensar-se, permetent així que la persona afectada tingui una lectura precisa per tal d’arribar al coneixement mitjançant el llenguatge escrit.