Lateralitat creuada: un fals trastorn

altell44-logopedia-manresa-lateralitat

Escriure amb la mà dreta o l’esquerra és un factor genètic hereditari, encara que també pot estar determinat per factors ambientals i educatius. Malgrat ser esquerrà pot complicar molt, de forma ocasional, certs aprenentatges, no està demostrat que la prevalença de dificultats escolars sigui diferent entre dretans i esquerrans.

Si la dominància de la mà, la cama, l’ull i la oïda no recau en el mateix costat es parla de lateralitat creuada. Aquest fet, però, no té perquè comportar una patologia ni problemes d’aprenentatge, és a dir, que la presència d’una lateralitat creuada homogènia (per exemple, ser sempre esquerrà d’ull i dretà de mà) és un fet evolutiu sempre normal. És important que l’establiment de la organització de la dominància lateral es tingui clarament definida al voltant dels cinc anys d’edat. Si no es defineix i s’observa una lateralitat creuada no homogènia, és a dir, utilitzar de forma no preferent qualsevol d’ambdues mans, ulls o peus en activitats diferents i de forma contínua, és senyal inequívoc de que el desenvolupament neurològic no és el suficientment madur i pot tenir, en alguns casos, conseqüències, per exemple, en l’aprenentatge de la lectoescriptura.

Cal valorar l’associació de la lateralitat creuada amb altres trastorns. S’ha de tenir ben present que l’existència d’un retard en la organització de la lateralitat amb la presència d’una lateralitat creuada no homogènia mai es trobarà de forma aïllada, sinó habitualment associada a altres trastorns com, per exemple, dificultats d’atenció o altres dificultats relacionades amb la maduració neuropsicològica o psicomotriu. En base a tot això és important destacar que en aquests casos és molt habitual que la causa fonamental de les dificultats d’aprenentatge no sigui la lateralitat creuada no homogènia sinó altres variables dismaduratives associades amb el propi trastorn de dèficit d’atenció.

Font: http://www.ara.cat

Anuncis

La dislèxia

altell44-logopedia-manresa-dislèxia

La dislèxia és un trastorn d’aprenentatge freqüent (entre un 5 i un 15% de la població) que condiciona que un nen amb una intel·ligència, motivació i escolarització normals no pugui aprendre a llegir d’una manera fluida. Tot i que no se’n sap la causa exacta, no hi ha dubte que es tracta d’una alteració en el funcionament d’unes determinades àrees del cervell.

El nen dislèctic llegeix d’una manera costosa, lenta, amb pauses i rectificacions, canvia lletres de lloc, inverteix síl·labes i pot inventar paraules.

El principal problema que té la dislèxia és que no és compatible amb el nostre sistema educatiu, ja que, en aquest, la majoria d’aprenentatges es duen a terme a través del codi escrit.

El nen dislèctic ha de posar tant esforç en les tasques de lecto-escriptura que tendeix a fatigar-se, distreure’s i rebutjar-les; això fa que algunes vegades es pugui confondre la dislèxia amb un desinterès per part del nen.

El diagnòstic precoç és molt important, si hi ha indicis d’una possible dislèxia cal realitzar l’exploració pertinent i fer una valoració dels símptomes que s’han detectat. Un cop explorat i elaborat un possible diagnòstic, cal assessorar el nen, la família, el tutor i els altres mestres de l’alumne/a per a poder establir una ruta del treball i suport específic que cal realitzar en cada cas.

El trastorn dislèctic persisteix tota la vida malgrat que en molts casos, amb l’ajuda adequada, pot compensar-se, permetent així que la persona afectada tingui una lectura precisa per tal d’arribar al coneixement mitjançant el llenguatge escrit.

 

Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat

altell44_logopedia_blog11

El trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDAH) és un trastorn que s’inicia en la infància i es caracteritza per dificultats per mantenir l’atenció, hiperactivitat o excés de moviment i impulsivitat o dificultats en el control dels impulsos.

Dins el TDAH hi ha tres variants, segons la presentació del símptoma predominant:

  • Tipus amb predomini del dèficit d’atenció.
  • Tipus amb predomini de la impulsivitat-hiperactivitat.
  • Tipus combinat, on predominen tant símptomes de desatenció com d’impulsivitat-hiperactivitat.

Per això, tot i que es presenten tots ells dins el nom de TDAH, hi ha diferències entre el trastorn per dèficit d’atenció (TDA) i el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). No tots els nens amb problemes d’atenció són hiperactius.

Els nens que presenten TDA tenen problemes en focalitzar l’atenció, en la concentració, es distreuen fàcilment, no són persones excessivament actives, solen cansar-se amb facilitat i moltes vegades deixen les feines per acabar. Poden confondre’s amb alumnes desmotivats, mandrosos o irresponsables.

Els nens que presenten TDAH presenten problemes de comportament en situacions en les quals s’espera que estiguin tranquils, tendeixen a parlar molt, els costa estar quiets i concentrar-se en alguna cosa, es precipiten en la majoria d’accions, són impacients i els costa estar asseguts.

A dia d’avui es desconeixen les causes directes i immediates del Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat. Existeix un consens majoritari en acceptar que es tracta d’un trastorn d’origen neurobiològic i molt probablement de transmissió genètica.